pòquer de mestres de valencià

Foto: Youtube.com

En un màster ens van encomanar compartir alguna experiència destacada amb algun mestre al llarg de la nostra etapa educativa. Sense voler, vaig acabar compartint amb els companys una arenga en favor del valencià a l’escola. Amb permís de la taula, allà va. Dedicat especialment als companys de la línia en valencià. Els de l’A.

Reflexionant al voltant del paper que els mestres han jugat al llarg de la nostra vida educativa no em resistisc a fer referència a quatre –de Primària, Secundària, Batxillerat i la Universitat- que, en quatre etapes educatives ben diferents, em van ensenyar -o dels quals vaig aprendre veient com actuaven- una cosa que ni molt menys és comparable a la recuperació per a la societat d’un adolescent en risc d’exclusió, per posar un exemple, però que ara per ara és un acte quasi igual d’heroic. Parle del respecte a la llengua pròpia. Em referisc al respecte que porta al seu ús, promoció i, per què no, estima.

La mestra Empar va ser la meua primera professora de Primària, de primer a quart o quint. La nostra classe, el grup A, érem aquells coneguts a principis dels noranta com “els de la línia”, és a dir, els qui usàvem el valencià –o ho intentàvem- com a llengua vehicular en l’ensenyament. Els meus pares no professaven per aquell temps ni tampoc ara un especial compromís polític i menys en una qüestió en la qual hi ha prou amb un tímid pronunciament en un o un altre sentit per a quedar etiquetat per a tota la vida. No obstant això van pensar alguna cosa tan simple com si a casa, amb la família i amb els amics usem una llengua, per què no anem a usar-la també per a educar-nos?

La mestra Empar, més enllà d’altres qualitats, ens va ensenyar ja als nostres set o huit anys que el valencià podia i havia d’eixir de casa. D’ella vam aprendre que era una llengua en la qual es podia llegir i cantar. Per sort, molts dels meus amics d’ara ja ho eren en aquella època i no és gens estrany que ens arranquem amb alguna de les cançons que ens va ensenyar (mireu allà dalt…).

En Secundària es va creuar en el nostre recorregut acadèmic en Joaquim, dels pocs professors als quals ens dirigíem utilitzant esta fórmula de cortesia i no perquè fóra especialment vell, que no ho era. D’este professor vam aprendre a anar més enllà. Ell ens va ensenyar –o d’ell vam aprendre- que la llengua pròpia servia no solament per a parlar a casa, per a jugar i cantar cançons populars, sinó que es podia i s’havia d’eixir amb ella al carrer. Ens va introduir en alguna cosa que a aquelles edats sonava llunyà, que era el respecte que se li devia a la llengua, a qualsevol d’elles. Amb en Joaquim vam conéixer la història del Tio Canya, un nom que, com era d’esperar, va arrancar les nostres rialles, però que amagava la realitat d’aquells que veuen en la llengua pròpia una cosa entranyable, que diria certa política. A més a més, en Joaquim ens va introduir en la història. Fora per vertaderes ànsies de saber per la nostra banda o per, simplement, retardar la correcció dels deures que no havíem fet, sempre estava disposat a explicar-nos els successos de la batalla d’Almansa i el posterior triomf de Felipe V que, segons deia ell mateix, va trencar els nostres Furs i els va tirar a la paperera.

A Pilar li va tocar, sens dubte, la part més complicada, en Batxillerat. Amb les proves d’accés a la Universitat cridant a la porta hi havia poc temps per a preparar qualsevol cosa que no fóra allò de l’adequació, la coherència i la cohesió dels textos sotmesos a la preceptiva anàlisi. No obstant açò, sempre hi ha alguna cosa a aprendre, com que la llengua pròpia servix per a parlar amb la família, jugar, cantar, usar-la en el dia a dia, conéixer la història i ara gaudir-la des del punt de vista estètic. És cert, que entrar en contacte als déset anys amb Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés o Tirant lo Blanc no és el que més ve de gust. Els versos, els llibres i els articles, com la història del Tio Canya, requerixen del pas del temps, anys fins i tot, per a rebre el seu just valor. Però no tot són intangibles. Pilar va ser qui ens va animar a com se sol dir, traure’ns el mitjà, eixe os que tard o d’hora tots hem de rosegar. Ningú escapa a les arpes de la burocràcia acadèmica.

Quan vaig deixar l’escola ho vaig fer pensant que deixava arrere aquestes qüestions, imaginant-me ja com un jove periodista en formació. No obstant això, se’m va presentar en la universitat la possibilitat d’escollir en primer de Periodisme entre l’assignatura de valencià o castellà i així és com vaig conéixer Vicent, que tanca este pòquer de mestres de valencià. Des de xicotet havíem aprés que amb la llengua pròpia es podia parlar a casa, jugar, llegir i cantar. Però Vicent ens va ensenyar als pocs que, inexplicablement per a mi, anàvem a valencià, que la llengua pròpia ens obria algunes portes que el mercat laboral tancava a altres, ensenyament gens menyspreable en els temps que corren. Ell ens va convidar a conéixer, mitjançant entrevistes i reportatges, la realitat actual de la llengua pròpia en les institucions, en l’administració, en l’Església, en el cinema o en la música. Ell ens va ensenyar –o d’ell vam aprendre- a trencar la barrera i descobrir que la llengua està ahí i només cal usar-la. Vicent era i és una illa en una universitat valenciana amb ínfima presència del valencià des del punt de vista institucional.

La mestra Empar, en Joaquim, Pilar i Vicent és possible que no hagen salvat cap jove d’anar a la presó però amb el seu treball i, principalment amb el seu exemple, ningú podrà negar que van fer el que va estar en la seua mà perquè els seus alumnes conegueren, aprengueren i, principalment, respectaren la llengua pròpia i així contribuir a la seua promoció i difusió.

Et convide a seguir les publicacions i compartir-les. Els comentaris s’agraïxen i les crítiques, més encara, perque ajuden a millorar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s