compartir el dolor

Foto: Ajuntament de Torrent

Foto: Ajuntament de Torrent

Les societats tenen molt poca memòria. Poques hores abans de colpejar les tecles i muntar les línies d’este article, un partit polític assetjat per la corrupció ha guanyat unes eleccions sumant vots respecte a l’anterior convocatòria mentre els que esperaven donar la campanada havien de conformar-se amb no haver caigut en picat. Pactes? Terceres eleccions? La informació política i parlamentària amenaça este estiu en ser el nou Tour de França per a fer la sesta.

Però només unes hores després de la ressaca electoral juga Espanya un partit d’octaus de final de l’Eurocopa. El futbol farà oblidar la jornada electoral. I si Espanya perd -la de futbol- els bars bramaran contra jugadors i entrenador, però tot quedarà oblidat en la pròxima competició. Curta memòria.

Per això que la societat té poca memòria els carrers, les places o els espais culturals tenen noms de persones i fets. Per recordar i no oblidar les grans contribucions i també les grans desgràcies. Les tragèdies s’han de recordar per no contraure la malaltia de la indiferència.

Si no hi ha canvis, el dia 3 de juliol s’haurà inaugurat el monument en record de les víctimes de l’accident del metro de 2006. Un espai al carrer Pare Méndez, a l’entrada sud de la ciutat i molt a prop de l’estació de Torrent Avinguda. És un lloc molt transitat per vianants i conductors que entren o ixen de la ciutat i que segur que al girar la vista cap als xipresos i el monòlit que formen el racó recordaran les víctimes, els seus familiars i aquells fatídics dies. Si és així, el monument complirà la seua funció: recordar i compartir un dolor que no pot quedar només per a qui va perdre un amic o un familiar aquell dia.

Tot i això, cal no oblidar que l’espai de record als morts i ferits d’un dels accidents ferroviaris més greu d’Espanya arriba deu anys després. Una dècada. Deu anys massa llargs. Han hagut de passar un infame silenci informatiu, una comissió a les Corts tancada en fals i la incomprensió social fins a un reviscolament de la causa gràcies a un programa de televisió, l’adhesió de nou de la ciutadania i un canvi de govern que ha tractat de reparar la relació de les institucions amb les víctimes. L’última mesura -els gestos són importants- ha sigut fer que l’estació Joaquim Sorolla – Jesús recupere el seu nom original, únicament Jesús, com es deia fa deu anys.

En este sentit, el treball incansable de l’associació de víctimes es un exemple per a la societat, més enllà d’este cas concret. És una prova que les coses, com de vegades sembla o fan creure, no han de ser com són només perquè sí. Que tot es susceptible de canviar. És probable que aconseguir un nou dictamen que conclou que l’accident -contra els dictats oficials fins ara- va ser “previsible i evitable”, no aporte més reparació que la moral. Però això ja és molt. Sense l’associacionisme, l’accident del metro de 2006 seria només el drama privat i particular de 90 famílies (43 + 47). Ara serà el record permanent dels torrentins cap als seus veïns.

Article publicat a l’edició 61 de Torrent Informatiu.

Et convide a seguir les publicacions i compartir-les. Els comentaris s’agraïxen i les crítiques, més encara, perquè ajuden a millorar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s