sóc de Torrent

Carod Rovira tenia més raó que en un sant, almenys quant a allò que ve a continuació. Fa alguns anys, en un “Tengo una pregunta para usted” un jove es va dirigir a ell com a José Luis i el polític català li va recriminar -prou indignat- que el seu nom era Josep Lluís “aquí, en la China popular y en la otra”. Segur que el líder republicà tenia coses bones i les roïnes i no deixava ningú indiferent. Però en la qüestió del nom, Josep Lluís tenia tot el dret del món a molestar-se.

El nom de les coses, dels llocs i, sobretot, de les persones és allò que les defineix, allò que fa que siguen el que són i no altra cosa. Ve açò per la campanya “Sóc de Torrent” encetada abans de l’estiu per l’ajuntament per a fomentar l’ús de la forma oficial del nom de la nostra ciutat en qualsevol llengua. En un vídeo, gent de diverses nacionalitats animava a utilitzar el nom de Torrent en qualsevol idioma. A ells es sumaren artistes, cantants i esportistes que han passat per Torrent i han donat suport a la campanya posant amb un palmito amb l’eslògan. Falete, Daniel Diges, Luis Piedrahita, David Casinos, entre altres, s’han deixat vore amb el lema “Sóc de Torrent”, tot i no ser torrentins.

Torrent és Torrent. I ho és, almenys, des de 1232. Quan Jaume I va atorgar la nostra ciutat a l’Ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, ja es referia al “lloch de Torrent”. Així ho recordava Beguer Esteve, que tracta l’assumpte en alguns dels seus articles als anys setanta i huitanta. Sempre ha sigut Torrent, fins que una Reial Ordre de 1860 va castellanitzar el nom dels pobles valencians i de manera oficial i documental es va afegir la e final. Com a curiositat, esta ordre contenia les primeres instruccions perquè els ajuntaments numeraren les portes de les cases amb els parells i els imparells a cada costat de la via. És a dir que la forma castellana només ha sigut un xicotet parèntesi -obligat- fins que en la Transició un grup de torrentins començaren a recollir firmes per tal que l’ajuntament de l’època iniciara els tràmits per recuperar la forma valenciana.

Beguer anulava fins i tot l’argument de “en valenciano es Torrent, en castellano es Torrente” quan repassa tot un seguit de textos històrics en castellà (Cavanilles, Llorente…) que utilitzen no obstant la forma valenciana. Es pot dir, aleshores, que Torrent és Torrent en valencià, en castellà i, com deia aquell, en la Xina popular i en l’altra. De que les “innocents” traduccions dels noms sempre es facen en sentit de la llengua dominant en podem parlar un altre dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s