València respon

La pobresa s’ha convertit en una malaltia crònica. No vol dir açò que sempre hi haurà persones pobres, que, malauradament, és una cosa a la qual la resignació no pot ser la resposta. La cronificació de la pobresa té una conseqüència encara més greu. El fruit de la crisi -aquella que diuen que ja està superada- és la pèrdua dels horitzons. Hi ha persones pobres que mai eixiran de la pobresa. Parelles jóvens dones amb fills al seu càrrec són les principals damnificades i les que corren més perill d’acabar engolides per este cercle destructiu.

Sembla estrany parlar de pobresa a estes altures de l’any, acostumats com estem a una solidaritat estacional, lluny d’altres èpoques on florixen les propostes solidàries i les campanyes de recollida de joguets i aliments. Amb l’estiu i les vacances en la ment de tots, la memòria de Caritas València, d’on es desprenen aquestes conclusions, fa baixar a la realitat i recorda que no hi ha temporada alta o baixa en aquesta qüestió. Preocupa, sobretot, la realitat dels treballadors pobres. Tindre un treball ja no és garantia d’unes condicions de vida dignes. El mileurisme per a molts és un luxe inabastable.

El més perillós que es desprén de la memòria de Caritas no és un número, ni una dada ni una estadística. Es corre el risc d’acabar acostumant-se a esta situació, a normalitzar que hi haja gent que no tinga treball o que un sou no arribe per a pagar la llum o la calefacció en hivern; o que l’eixida de l’exclusió siga un horitzó llunyà per a milers de famílies. No obstant això, la memòria de l’associació mostra, d’altra banda, una dada positiva: el voluntariat a València ha crescut un 16% respecte a l’any anterior i els voluntaris i voluntàries de Caritas són més de 6.000. La societat valenciana respon. A poc a poc, molt a poc a poc, canvia el paradigma segons el qual València era coneguda per “certs assumptes aïllats”. Allí està per a confirmar-ho la resposta de la societat valenciana al problema migratori.

Ha quedat palés que hi ha moltes maneres de respondre a aquest drama. S’ha vist als Estats Units d’Amèrica, des d’on arriben imatges de xiquets separats de les seues famílies i literalment engabiats. S’ha vist també a Itàlia. El govern d’aquell país es desenten alegrement del problema i es llava les mans –fins i tot amb insults- davant les persones que es llacen al mar fugint de la violència.

Però hi ha altres maneres, com s’ha vist a casa nostra. Una onada d’empatia i solidaritat per a rebre l’Aquarius ha donat una lliçó a unes institucions que no saben o no volen saber com respondre al problema migratori. A tot açò, en este sentit, asusta comprovar que hi haja gent que pense, i fins i tot diga sense pudor, que 629 persones perdudes en un barco al mig del mar no són problema nostre.

Article publicat a l’edició 85 de Torrent Informatiu.

Et convide a seguir les publicacions i compartir-les. Els comentaris s’agraïxen i les crítiques, més encara, perquè ajuden a millorar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s