requisit lingüístic per a sacerdots?

El debat al voltant de l’ús social del valencià gira en els últims mesos al voltant d’allò que s’anomena requisit lingüístic en l’àmbit, sobretot, dels treballadors públics. És a dir, es debat la necessitat que l’acreditació del coneixement del valencià s’exigisca per a accedir a una plaça de funcionari, amb l’objectiu de garantir que, com queda recollit en l’Estatut, ningú siga discriminat per raó de llengua. Per tant que qui es dirigisca a l’administració pública puga expressar-se, comunicar-se i ser atés en valencià. Sembla raonable i té poca discussió que un treballador que rep un sou amb els diners de tots conega la llengua pròpia i no impedisca l’exercici dels drets de bona part de la població.

Podria estendre’s esta exigència a altres àmbits? Al voltant de les celebracions del passat Nou d’Octubre, un grup de sacerdots i seglars progressistes aprofità per a insistir en la reclamació històrica d’aconseguir una major presència del valencià en la litúrgia, suggerint la possibilitat d’un requisit lingüístic per a sacerdots i aspirants al sacerdoci. Òbviament és difícil saber fins a quin punt l’església podria o voldria introduir esta figura restrictiva, però és igualment cert que el coneixement del valencià per part d’un sacerdot, almenys en comarques valencianoparlants, és una competència necessària. Milers de persones no poden fer efectiu el seu dret reconegut de viure plenament en valencià quan es tracta de participar en celebracions litúrgiques o activitats pastorals. Cal recordar en este punt que l’església té documents que recomanen el foment de l’ús de les llengües pròpies.

La qüestió de fons és, de nou, la realitat que l’església valenciana no ha desenvolupat el procés de normalització que sí que s’ha dut a terme, amb més o menys èxit, en altres sectors de la societat com l’educació, els mitjans de comunicació o l’administració pública. Malgrat ser un camí raonable, és trist constatar un cert rebuig social a este assumpte. Fins i tot a persones que fan gala de la seua valenciania i a les quals els pressuposa una defensa o almenys una estima de la llengua els canvia la cara, com si hagueren vist al dimoni amb un vestit de quatre barres, en plantejar-los la possibilitat d’usar el valencià en les misses o les celebracions litúrgiques. La contradicció és estratosfèrica quan les mateixes persones no conceben a Doraemon o a Son Goku parlant en castellà o se n’alegren d’escoltar els partits de futbol o les notícies en valencià. Si per veure dibuixos animats, sèries d’ambientació costumista, els esports o els informatius en valencià ningú és allò que no nomenarem, per què sí que ho és qui vol expressar, viure i celebrar els seus sentiments religiosos en la llengua dels seus pares? Abans de res, argumentar que en algunes celebracions ja està present el valencià és només insistir i confirmar en la llengua només com a objecte folklòric.

Article publicat a l’edició 89 de Torrent Informatiu.

Et convide a seguir les publicacions i compartir-les. Els comentaris s’agraïxen i les crítiques, més encara, perquè ajuden a millorar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s