rejovenir el rostre de l’església


Si durant les últimes setmanes el final del dia -allà cap a les nou de la nit- els ha sorprés per la part antiga Torrent és més que probable que s’hagen topat amb el Rosari. Des de fa més d’un segle, totes les nits del mes d’octubre dos files de persones recorren els carrers resant el rosari. La veu amplificada per un altaveu portàtil i els instruments d’un grup de músics que interpreten algunes de les oracions alerten a les famílies i a les cases cap on s’acosta la comitiva. La processó s’acosta i la gent aguaita per les finestres de les finques o les portes de les cases baixes. Alguns i algunes se senyen o murmuren les oracions, acompanyant el res uns segons.

A simple vista, l’escena no té més d’especial que una processó qualsevol d’aquelles que de tant en tant xafen els carrers de Torrent: una creu que obri el recorregut, música i una imatge religiosa que presideix l’acte. Però si es para atenció a la fotografia sorprén entre els assistents la presència d’un bon grapat de jóvens. Als habituals rosariers se sumen cada any un grup de xics que acaben de complir la majoria d’edat –herència de les tradicionals festes de quintos- i que són els clavaris de l’any de la Mare de Déu del Rosari.  Ells s’encarreguen de dirigir el res, encapçalar la comitiva i portar la imatge de la Verge.

Efectivament, per a molts resulta una sorpresa la presència d’un grup de gent jove participant en un acte amb una mitjana d’edat alta i lluny, per què no dir-ho, dels gustos i preferències dels jóvens fins i tot quan es tracta d’activitats religioses. La participació d’este grup de xics en el Rosari d’octubre de Torrent és particular i té lloc dins d’unes circumstàncies concretes com són les celebracions d’una festa popular en la ciutat el primer diumenge de maig. Però al mateix temps servix per a il·lustrar que els jóvens no han deixat de participar en les activitats de l’església i que, a més a més, busquen el seu lloc i dir la seua.

La casualitat ha volgut que al llarg del mes d’octubre tinga lloc a Roma el sínode dels bisbes, precisament, sobre els jóvens i el paper que han de jugar en l’església i en el món del present i del futur. La història i els marcs mentals habituals han dibuixat una jerarquia eclesiàstica amb una comunicació unidireccional, que ha parlat per a ser obeïda, però ens trobem ara amb una església i un papa Francesc al capdavant en posició d’escolta i diàleg per afrontar el canvi d’època que viu la humanitat i amb la complicitat d’aquells que hauran de protagonitzar-lo.

A la reunió dels bisbes durant el mes d’octubre s’arriba després del treball de 300 xics i xiques de tot el món, catòlics, cristians d’altres confessions i, fins i tot, no creients. L’església no pot recórrer els camins que s’obrin sense els jóvens, buscadors nats de sentit i valor a les coses. No pot afrontar qüestions com l’ecologia, els abusos sexuals, el rol de la dona, la presència en el continent digital, la immigració sense rejovenir el seu rostre. I no es tracta, no obstant això, de fer-se jove i modernitzar-se a tota costa en el sentit d’adaptar-se siga com siga al pensament i la moda dominants, sinó de fer seu l’esperit d’unes noves generacions compromeses amb la diversitat, plurals, mobilitzades per causes socials, solidàries, i que demanen, a tots i per damunt de tot, coherència entre el dit i el fet.

El rosari de Torrent i el sínode dels bisbes tenen més a veure d’allò que es podria pensar. Així com els jóvens mantenen vives i fan avançar les xicotetes però arrelades tradicions dels nostres pobles, així també fan possible des de la seua diversitat -no és el mateix, simplificant molt, un jove cristià africà que un europeu- que l’església afronte els reptes de les societats del present i del futur.

Article publicat a l’edició 88 de Torrent Informatiu.

Et convide a seguir les publicacions i compartir-les. Els comentaris s’agraïxen i les crítiques, més encara, perquè ajuden a millorar.

Anuncis

abusos


Posa els pèls de punta llegir encara que siga només per damunt les pràctiques descrites en l’informe Pennsilvània, el text que descriu més de setanta anys d’abusos a menors per part de 300 sacerdots en sis diòcesis dels Estats Units d’Amèrica. Les víctimes, xiquetes i xiquets adolescents i preadolescents es conten per milers. Sembla, i és el més probable, que només s’està davant de la punta d’un gran iceberg. El ja tristament famós informe, fet públic este estiu pel fiscal general d’aquell estat nord-americà revela amb una cruesa que aterra un seguit de pràctiques i, més encara, conclou que l’encobriment per part dels responsables era sistemàtic, la qual cosa només fa agreujar un crim absolutament detestable. Milers de xiquetes, xiquets i les seues famílies trobaren violència, es van veure despullats de la seua dignitat i reberen ferides de per vida per part d’aquells en els quals buscaven consol o ajuda o en els quals havien dipositat la seua confiança. Ací està l’autèntic drama d’este crim. Continue reading “abusos”

El carrer de Sant Onofre, de Vicent Palacios


“Estem en el carrer de Sant Onofre, on jo vaig nàixer l’any 1949. Com la majoria de carrers, no estava empedrat, era de terra i tot eren plantes baixes i, com a molt, un pis dalt. Era un carrer tranquil, com aparenta ser ara, però sense cotxes. Era el carrer típic del barri de l’Ermita, habitat majoritàriament per gent d’ofici, jornalers i llauradors amb poca terra, que es guanyava la vida diàriament treballant. En este carrer nasqué l’escultor Vicent Ortí i allà al cantó tenia el seu taller d’artista faller, el també escultor Vicent Pallardó.”

Mentre recorre el seu carrer, en l’expressió de Vicent Palacios es distingixen els records de la casa on va nàixer i créixer, dels amics amb qui es desfeia la roba jugant al carrer amb tacons de sabata desgastats i bitllets de tren de cartó i dels veïns que s’ajuntaven a poqueta nit a les portes de les cases.

Ha escrit El carrer de Sant Onofre, un llibre amb un títol senzill en aparença però que recull un bon grapat d’històries d’aquell Torrent de 15.000 habitants que encara viu en el pensament de molts veïns i veïnes i sense el qual és impossible comprendre la ciutat del segle XXI.

Article publicat a l’annex digital de l’edició número 202 del BIM de Torrent

Per a Vicent Palacios este xicotet indret, el seu carrer, és símbol d’un poble que a poc a poc seria ciutat. Assenyala ací i allà. De sobte, li crida l’atenció un número i li ve al cap una història o una anècdota. Es fixa en uns taulells decorats, en les teulades –no en queden massa, de cases baixes- o en unes reixes de ferro. Cada detall li fa brollar un nou record, dels milers que en té. Respon seré, com un mestre d’escola, d’aquella escola –en castellà- que descriu en el seu llibre: “Una de les aules tenia les parets retolades a la part de dalt amb refranys o frases sentencioses que, sense adonar-nos-en, llegíem en entrar cada dia. Me’n recorde de dues: una deia La ignorància produce desconfianza, i l’altra La ociosidad es la madre de todos los vicios”.

Cap a l’escola és precisament on naix este llibre, que comença en la curiositat dels seus néts: “Iaio, quan eres xicotet i no sabies una cosa, també la buscaves en Internet? No, en aquella època no teníem Internet. En ta casa éreu pobres i no podíeu pagar-vos la connexió? No és això, és que Internet no s’havia inventat encara”.

En una successió com esta de preguntes i respostes al voltant dels estudis, la diversió i l’entreteniment, en les anades i tornades de casa a l’escola i de l’escola a casa, Vicent Palacios estava escrivint ja, sense saber-ho, les primeres lletres del seu llibre. Em vaig quedar sorprés de com desconeixien paraules i conceptes que per a mi eren bàsics i allò em féu reflexionar. Fruit d’aquelles conversacions i amb una intenció primera de tractar de fer comprendre als néts que la vida no sempre fou com és ara, són uns primers pensaments i records posats per escrit. A poc a poc, unes primeres poques pàgines prengueren cos i es convertiren en el llibre que es presentà el 22 de juny en la Casa de la Cultura.

El carrer de Sant Onofre no és en sentit estricte el lloc de la història. És el catret on prendre seient i contemplar el menestral que treballa a la porta de sa casa, el llaurador i la seua haca anant al camp, el sereno que vigila el veïnat, l’alegria d’un casament o el dol d’un soterrar. He volgut donar l’oportunitat als joves de vore la diferència entre la seua generació i la meua, pròximes en el temps però allunyades quant a recursos i oportunitats, perquè valoren les eines que tenen a la seua disposició i en facen un bon ús. Molt didàcticament, Vicent Palacios fa un retrat de la societat torrentina a partir dels anys cinquanta del segle passat i ho fa per capítols temàtics.

Article publicat a l’annex digital de l’edició número 202 del BIM de Torrent

L’autor assumix amb El carrer de Sant Onofre la veu d’una generació que experimentà una revolució social i cultural de dimensions extraordinàries. Els deu primers anys de la meua vida no tenen res a veure a com és ara. La meua generació passà del tinter a l’ordinador, dels camins de ferradura a les autopistes, de la dictadura a la democràcia, de la censura i les prohibicions a tindre garantits per la Constitució els drets i les llibertats fonamentals, de l’escassesa a l’estat del benestar. La seua generació, la dels torrentins nascuts al voltant dels anys cinquanta, és la d’aquells que tot i haver rebut  amb il·lusió i entusiasme els canvis que el pas del temps els anà brindant, han sabut conservar certs valors que semblen acabats d’inventar però que ja existien. Es parla i molt bé, de la reutilització i del reciclatge però Vicent i molts com ell ja saben de sobra el que és cuidar i donar un segon o un tercer ús a un vestit, a un moble o a un joguet. Diu això en el llibre, en referència a la nit de Reis: “En la majoria de les cases deixaven regals molt modestos, només un per cada xiquet […]. Molt probablement no hi hauria cap altre joguet fins a l’any vinent. Per això els féiem durar”. Les pàgines del llibre són també un homenatge al sacrifici dels torrentins i les torrentines que en temps d’escassesa treballaven i s’esforçaven per procurar el benestar de les seues famílies, i especialment les dones, que quan ningú parlava de conciliació laboral i familiar passaven hores a les màquines de cosir per a fer sabates i pantalons per a fàbriques de Torrent o de València sense deixar d’atendre un minut les necessitats de la casa.

L’autor no deixa de banda les dos onades migratòries que ell ha conegut, la dels anys 60 i la de principis del segle XXI. La primera transformà la ciutat i la va consolidar com una societat moderna i desenvolupada socialment i econòmicament. La segona l’ha feta multicultural. Fa així una reivindicació de valors com el diàleg, el respecte, l’acollida i la integració dels nouvinguts.

El carrer de Sant Onofre no és ni molt menys un exercici de nostàlgia de temps millors. La vida ha canviat molt i per a bé. Però Vicent Palacios tampoc desaprofita l’ocasió per a fer un cant a la llibertat, a la cultura, a la llengua pròpia, a la convivència, a l’ecologia i a la diversitat. Un crit fet, no des de la utopia, sinó des del record d’èpoques passades en què estos valors no existien.

Article publicat a l’annex digital de l’edició número 202 del BIM de Torrent

parròquies


La ciutat de Torrent viu enguany tres aniversaris molt especials. D’una banda, la parròquia Nostra Senyora de Montsió commemora el 50 aniversari de la seua creació l’any 1968. A poca distància, la parròquia de Sant Josep recorda que enguany es compleix mig segle de la construcció del seu temple, a l’actual avinguda al Vedat. A més a més, els Juniors de la parròquia de l’Assumpció han celebrat també el seu 50 aniversari. Tot i tractar-se, sobre el paper, de fites que poden semblar similars, són realitats ben diferents. La creació de la parròquia de Montsió és la conseqüència -en aquell temps- de vora un segle de presència dels frares franciscans a Torrent. De fet, la història i la formació de molts torrentins i torrentines no s’entén sense l’arribada el 1889 dels primers religiosos terciaris caputxins. El context de la creació de la parròquia i la posterior construcció del temple de Sant Josep, per la seua banda, és ben diferent. És la resposta a un Torrent que creixia i que tenia noves necessitats, també pastorals. Fins al 1967, la parròquia, creada uns anys abans, usava les dependències a les quals s’accedeix pel carrer Tirant lo Blanc. El mig segle dels Juniors de l’Assumpció és un capítol més en la llarga història de la coneguda com l’arxiprestal. Continue reading “parròquies”

valencià en l’església, camí per recórrer


Més de 30.000 persones s’aplegaren a Torrent a mitjans del mes de maig per a viure una gran festa per la llengua. La Trobada d’Escoles en Valencià arribà a la capital de l’Horta Sud en un context molt especial. D’una banda, es compleixen 30 anys de la posada en marxa de les línies en valencià a la nostra ciutat. D’altra, Torrent repeteix com a seu de la Trobada d’Escoles de l’Horta Sud vint anys després. Molts xiquets i xiquetes que en aquella ocasió, el 1998, ompliren com alumnes amb els seus mestres la nostra ciutat de jocs, música i diversió, duien ara de la mà els seus fills en una jornada que es festiva però que al mateix temps és una ocasió per a la reivindicació. Continue reading “valencià en l’església, camí per recórrer”