El carrer de Sant Onofre, de Vicent Palacios


“Estem en el carrer de Sant Onofre, on jo vaig nàixer l’any 1949. Com la majoria de carrers, no estava empedrat, era de terra i tot eren plantes baixes i, com a molt, un pis dalt. Era un carrer tranquil, com aparenta ser ara, però sense cotxes. Era el carrer típic del barri de l’Ermita, habitat majoritàriament per gent d’ofici, jornalers i llauradors amb poca terra, que es guanyava la vida diàriament treballant. En este carrer nasqué l’escultor Vicent Ortí i allà al cantó tenia el seu taller d’artista faller, el també escultor Vicent Pallardó.”

Mentre recorre el seu carrer, en l’expressió de Vicent Palacios es distingixen els records de la casa on va nàixer i créixer, dels amics amb qui es desfeia la roba jugant al carrer amb tacons de sabata desgastats i bitllets de tren de cartó i dels veïns que s’ajuntaven a poqueta nit a les portes de les cases.

Ha escrit El carrer de Sant Onofre, un llibre amb un títol senzill en aparença però que recull un bon grapat d’històries d’aquell Torrent de 15.000 habitants que encara viu en el pensament de molts veïns i veïnes i sense el qual és impossible comprendre la ciutat del segle XXI.

Article publicat a l’annex digital de l’edició número 202 del BIM de Torrent

Per a Vicent Palacios este xicotet indret, el seu carrer, és símbol d’un poble que a poc a poc seria ciutat. Assenyala ací i allà. De sobte, li crida l’atenció un número i li ve al cap una història o una anècdota. Es fixa en uns taulells decorats, en les teulades –no en queden massa, de cases baixes- o en unes reixes de ferro. Cada detall li fa brollar un nou record, dels milers que en té. Respon seré, com un mestre d’escola, d’aquella escola –en castellà- que descriu en el seu llibre: “Una de les aules tenia les parets retolades a la part de dalt amb refranys o frases sentencioses que, sense adonar-nos-en, llegíem en entrar cada dia. Me’n recorde de dues: una deia La ignorància produce desconfianza, i l’altra La ociosidad es la madre de todos los vicios”.

Cap a l’escola és precisament on naix este llibre, que comença en la curiositat dels seus néts: “Iaio, quan eres xicotet i no sabies una cosa, també la buscaves en Internet? No, en aquella època no teníem Internet. En ta casa éreu pobres i no podíeu pagar-vos la connexió? No és això, és que Internet no s’havia inventat encara”.

En una successió com esta de preguntes i respostes al voltant dels estudis, la diversió i l’entreteniment, en les anades i tornades de casa a l’escola i de l’escola a casa, Vicent Palacios estava escrivint ja, sense saber-ho, les primeres lletres del seu llibre. Em vaig quedar sorprés de com desconeixien paraules i conceptes que per a mi eren bàsics i allò em féu reflexionar. Fruit d’aquelles conversacions i amb una intenció primera de tractar de fer comprendre als néts que la vida no sempre fou com és ara, són uns primers pensaments i records posats per escrit. A poc a poc, unes primeres poques pàgines prengueren cos i es convertiren en el llibre que es presentà el 22 de juny en la Casa de la Cultura.

El carrer de Sant Onofre no és en sentit estricte el lloc de la història. És el catret on prendre seient i contemplar el menestral que treballa a la porta de sa casa, el llaurador i la seua haca anant al camp, el sereno que vigila el veïnat, l’alegria d’un casament o el dol d’un soterrar. He volgut donar l’oportunitat als joves de vore la diferència entre la seua generació i la meua, pròximes en el temps però allunyades quant a recursos i oportunitats, perquè valoren les eines que tenen a la seua disposició i en facen un bon ús. Molt didàcticament, Vicent Palacios fa un retrat de la societat torrentina a partir dels anys cinquanta del segle passat i ho fa per capítols temàtics.

Article publicat a l’annex digital de l’edició número 202 del BIM de Torrent

L’autor assumix amb El carrer de Sant Onofre la veu d’una generació que experimentà una revolució social i cultural de dimensions extraordinàries. Els deu primers anys de la meua vida no tenen res a veure a com és ara. La meua generació passà del tinter a l’ordinador, dels camins de ferradura a les autopistes, de la dictadura a la democràcia, de la censura i les prohibicions a tindre garantits per la Constitució els drets i les llibertats fonamentals, de l’escassesa a l’estat del benestar. La seua generació, la dels torrentins nascuts al voltant dels anys cinquanta, és la d’aquells que tot i haver rebut  amb il·lusió i entusiasme els canvis que el pas del temps els anà brindant, han sabut conservar certs valors que semblen acabats d’inventar però que ja existien. Es parla i molt bé, de la reutilització i del reciclatge però Vicent i molts com ell ja saben de sobra el que és cuidar i donar un segon o un tercer ús a un vestit, a un moble o a un joguet. Diu això en el llibre, en referència a la nit de Reis: “En la majoria de les cases deixaven regals molt modestos, només un per cada xiquet […]. Molt probablement no hi hauria cap altre joguet fins a l’any vinent. Per això els féiem durar”. Les pàgines del llibre són també un homenatge al sacrifici dels torrentins i les torrentines que en temps d’escassesa treballaven i s’esforçaven per procurar el benestar de les seues famílies, i especialment les dones, que quan ningú parlava de conciliació laboral i familiar passaven hores a les màquines de cosir per a fer sabates i pantalons per a fàbriques de Torrent o de València sense deixar d’atendre un minut les necessitats de la casa.

L’autor no deixa de banda les dos onades migratòries que ell ha conegut, la dels anys 60 i la de principis del segle XXI. La primera transformà la ciutat i la va consolidar com una societat moderna i desenvolupada socialment i econòmicament. La segona l’ha feta multicultural. Fa així una reivindicació de valors com el diàleg, el respecte, l’acollida i la integració dels nouvinguts.

El carrer de Sant Onofre no és ni molt menys un exercici de nostàlgia de temps millors. La vida ha canviat molt i per a bé. Però Vicent Palacios tampoc desaprofita l’ocasió per a fer un cant a la llibertat, a la cultura, a la llengua pròpia, a la convivència, a l’ecologia i a la diversitat. Un crit fet, no des de la utopia, sinó des del record d’èpoques passades en què estos valors no existien.

Article publicat a l’annex digital de l’edició número 202 del BIM de Torrent

Anuncis

Sant Josep


En la dessacralitzada societat per la qual transitem encara no ha caigut en l’oblit -per sort- el nom del sant en honor al qual se celebren les Falles, que ja han conquerit els carrers de la nostra ciutat. Siga per les Falles, siga perquè tanquen les escoles o siga perquè el 19 de març celebrem el dia del pare -així ens ho recorden les grans superfícies comercials i les administracions de loteria-, a pocs escapa que les festes valencianes més universals se celebren en honor a sant Josep. Qui més qui menys, a més a més, té algun cosí, oncle o germà a qui felicitar per la seua onomàstica. Però, què se sap de sant Josep? És possible que siga un dels personatges bíblics més famosos i venerats i, al mateix temps, més misteriosos i enigmàtics. Continue reading “Sant Josep”

Los Tuercas diuen adéu


Una banda de rock és com una criatura que s’ha de mimar. Però de vegades «la vida et passa per damunt, s’imposa a tot, i arriba a ser impossible dedicar-li tot el temps que voldries». Després de més de deu anys rodant per sales de concerts, escenaris i estudis de gravació els torrentins Los Tuercas diuen adéu. Al final del camí arriba el moment de fer balanç de més d’una dècada de rock tuercas. Continue reading “Los Tuercas diuen adéu”

novembre a Torrent, entre el Rosari i l’Aurora


El calendari de la nostra ciutat es mou entre festes, processons, concerts, celebracions i esdeveniments de tot tipus. És la conseqüència d’un riquíssim teixit associatiu civil i religiós que va de representacions quasi històriques fins a propostes més modernes i actuals. Continue reading “novembre a Torrent, entre el Rosari i l’Aurora”

la qüestió valenciana


En un dia de ponentà de setembre, les ràdios i les teles nacionals es feien ressò amb un enorme desplegament de mitjans de les celebracions del dia dels veïns catalans. Des de primera hora del matí, edicions especials, directes i tertúlies acostaven a la resta d’Espanya què estava passant a Catalunya l’onze de setembre.

Podrà pensar-se que es tractava d’una cobertura marcada per l’actualitat però el que és cert és que ha sigut així des de fa uns quants anys. Catalunya forma part de l’agenda pública des de fa temps. L’11S fa molts anys que es cola a les sobretaules entre la tornada a l’escola i la fi de les vacances per a la majoria. Continue reading “la qüestió valenciana”